UmeLogo
   UmeNom


Informació general   Notícies, activitats   Marxa del Garraf   Articles   Contactar   

 El castell d'Eramprunyà, l'església de Sant Miquel i l'ermita de Bruguers

(Castell declarat Bé Nacional d'Interès Cultural)

Entitats organitzadores de l’Aplec de Sant Miquel, 1997

Text, plànol i fotografia del castell: Josep Campmany

Salvem el Garraf
salvem el castell
Escut
Versió HTML d'una guia de butxaca (un tríptic) publicada l'any 2001 amb motiu dels 40 anys d'aplec de Sant Miquel (1961 - 2001).
La versió HTML s'ha fet amb permís de l'autor de la guia.

Índex

Plànol
Esbós històric
L'aplec de Sant Miquel
 

Plànol

Plànol Eramprunya
ÈPOQUES ARQUITECTÒNIQUES: A. Mur de finals del segle X, potser de la reconstrucció després de l'atac d'Al-Mansur, el 985. B. Murs d'opus spicatum (en forma d'espiga) que poden correspondre a mitjan segle XI, després de l'atac dels partidaris de Mir Geribert. C. Construcció romànica (segona meitat del segle XII), posterior a la invasió almoràvit de 1114. D. Construcció gòtica (segona meitat del segle XIV), a l'època dels Marc. A més, hi ha restes del segles XVIII i XIX

RECINTE EXTERIOR (Segle XIV): 1. S'hi entra per un camí elevat sobre el coll d'Eramprunyà. 2. Entrada en ziga-zaga: els defensors hostilitzaven els assaltants des del revolt superior. 3. Torre de guaita 4. Arcada i lloc de guaita 5. Pati d'armes. 6. Mur exterior 7. Edifici auxiliar (probablement cavallerisses). 8. Entrada al recinte jussà

RECINTE JUSSÀ: 9. Església de Sant Miquel 10. Porta romànica amb arcs de plegament, desapareguts. 11. Antic absis, amb inici de volta. 12. Porta datada el 1568. 13. Mirador sota la roca. 14. Mur del recinte jussà. 15. Cisterna oberta a la roca, sembla del segle XIV o XV. 16. Tombes antropomòrfiques (segle X). 17. Barbacana del segle XIV, la funció de la qual era destorbar un atac directe al recinte sobirà, tot guardant el fossar. Hi ha una tronera per a armes de foc que escombra el mur sud del recinte sobirà. 18. Antigament, per un pont de pedra, que originàriament havia de ser un pont llevadís, s'entrava al recinte sobirà

RECINTE SOBIRÀ: 19. Porta gòtica. Es distingeix l'encaix per on baixava el rastrell. L'adovellat superior va caure el 1995. 20. Merlets de defensa. En la defensa d'aquesta entrada s'acumularen els mitjans bèl·lics del castell. 21. Baixos de la gran sala noble. 22. Arcades gòtiques. 23. Pati interior. 24. Finestral gòtic tapiat. 25. Cisterna. 26. Inici d'arcada gòtica. 27. Arqueria romànica; el castell no tenia paret de llevant, ja que una sèrie d'arcs romànics permetien la vista del paisatge. 28. Sitja o potser cisterna. 29. Cambra noble. 30. Cambra amb sostre baix (potser el forn). 31. Camí de guaita. En aquesta zona el mur exterior era una barana. Actualment la roca del terra ha caigut. 32. Habitació exterior amb porta gòtica. 33. Forat per on es pot escapar a l'exterior del recinte sobirà. 34. Baluard gòtic, amb troneres adaptades a les armes de foc primitives. L'amplada dels murs fa plausible la suposició que en aquest lloc hi havia la torre mestra del castell.

Inscripcions: I Benedicció d'entrada al recinte murallat (se-gle XII). II Commemoració d'unes obres fetes per Jaume Marc II entre 1375 i 1376. III Inscripció d'uns sometents de Sant Climent que estaven de guarnició al castell (1729).


 

Breu esbós històric

Bastit a 400 metres d'alçària entre els fondals on neixen les rieres de Sant Llorenç i la Sentiu, el castell d'Eramprunyà s'alça a pic 150 metres per sobre del Sitjar, vigilant ensems el delta del Llobregat i l'antic camí de Barcelona al Penedès pel coll de Begues.

Els orígens. El recinte, mai excavat arqueològicament, conté nombrosos vestigis de l'època íberoromana. Els inicis de l'edifici actual, potser una torre de fusta clavada a la pedra roja (d'on potser li ve el nom de Rodanes amb què es coneixia Eramprunyà) es remunten al principi de l'edat mitjana, després de la reconquesta de Barcelona (801) i l'estabilització de la frontera amb els sarraïns a la riba dreta del Llobregat en temps de Guifré el Pilós (878-897). Una batalla fou guanyada pels cristians l'any 898 prop d'aquí, al lloc de Bighash (Begues), al camí de Barcelona.

La fundació comtal. La fundació del castell es produí vers l'any 900: les tombes que l'envolten corresponen als costums funeraris del segle X, i un document del 988 assenyala que Eramprunyà vingué al comte Borrell per herència del seu pare, el comte Sunyer (911-947), o el seu germà i antecessor en el càrrec, Guifré Borrell (897-911). El castell apareix documentat per primer cop el 957, com cap d'un terme jurisdiccional que comprenia els actuals termes municipals de Gavà, Castelldefels, Begues, Sant Climent, Viladecans Sant Boi, i part dels de Sitges i Olivella. D'aquesta època data també l'església de Sant Miquel, que ja existia el 976. El 985, els primitius edificis patiren la ràtzia d'Al-Mansur. El 988 es parla de ipsos muros et turres qui ibidem sunt constructae.

El feudalisme: els Sant Martí. Inicialment el castell estigué sota domini dels comtes de Barcelona, que delegaven en un vicari. El primer conegut fou Galí, de la família Sant Martí, en temps del comte Borrell (947-992). A mitjan segle XI, aquests vicaris s'enfrontaren als pagesos i al comte, tot instaurant un nou ordre social: el feudalisme. En el decurs dels enfrontaments, Mir Geribert de Santmartí senyor, entre d'altres, d'Eramprunyà, assaltà el terme (els habitants del qual no volien esdevenir vassalls) entorn el 1044. El 1059, finalment, Mir retornà a l'obediència del comte de Barcelona, però a canvi obtingué el reconeixement del seu senyoriu a Eramprunyà. El càrrec esdevingué hereditari, i els Santmartí posseïren Eramprunyà com a senyors, enfront dels pagesos i del comte.

Els darrers combats i el retorn a la corona. El 1114, l'expedició almoràvit que atacà Barcelona arrasà el Penedès i destruí segurament el castell i l'església. Els sarraïns foren repel·lits en una batalla al delta del Llobregat, en terres d'Eramprunyà. Fou l'última batalla de frontera. La reconstrucció del castell va ser lenta: el 1141 i el 1143 encara hi ha obres a la capella de Sant Miquel. Al segle XII, el castell s'engrandí i esdevingué un petit palau. El 1274 la vídua del darrer dels Sant Martí el tornà (mitjançant una permuta) a la corona, que recuperà així el domini del castell.

La plenitud: els Marc. El 1323 el rei Jaume II vengué la senyoria d'Eramprunyà al seu tresorer, Pere Marc I. En època dels Marc es feren reformes arquitectòniques importants. Són aquestes les obres que commemora una inscripció davant la capella del castell. Els Marc acumularen als segles XIV i XV els territoris del terme que fins llavors havien estat en mans d'altres petits cavallers. D'aquesta forma esdevingueren barons (o sigui, senyors únics) d'Eramprunyà, que dominaren des d'aleshores amb mà de ferro.

La decadència. El 1469 esclatà la guerra civil entre el rei Joan II i la Generalitat. Jaume Marc IV, fidel al rei, es refugià al castell, que fou assetjat per les tropes de la Generalitat el 28 de setembre. L'11 d'octubre, aquestes ocupaven el raval i la barbacana. El castell es rendí el 24 d'octubre, després de la destrucció que hi causà l'artilleria assaltant. Jaume Marc IV anotava: em derrocaren la major part del castell. En 1550 es diu que era totum diructum.

L'abandó. El castell ja mai més fou reconstruït del tot. S'hi feren reformes parcials, i s'utilitzà més com a lloc de guaita que com a fortificació militar. El 1729, com fa constar una inscripció a la roca, encara hi havia sometents fent guàrdia al castell. Junt amb les terres de la baronia, el castell, transformat ja en masoveria, fou comprat el 1879 per Manuel Girona, polític i banquer barceloní. Abandonat a començos del segle XX, durant la I Guerra Mundial sembla que fou utilitzat pels espies alemays que vigilaven el port de Barcelona i feien senyals a un submarí.
 

L'aplec de Sant Miquel

La parròquia de Sant Miquel i Sant Pere. Originalment, la capella del castell era la parròquia (ja des del 966) de tot l'actual terme de Gavà. Des del 1117, quan els monjos de Sant Cugat hagueren d'abandonar una petita cel·la que habitaven a Gav à, la parròquia tingué dues esglésies: la del castell, originària, i la de la plana, i passà a anomenar-se "de Sant Pere i Sant Miquel". Amb el temps, l'església de Sant Pere adquirí tanta rellevància que esdevingué la seu parroquial. El 1344 Sant Miquel ja es defineix com a "església sufragània" de Sant Pere. Entre les obligacions del rector de Sant Pere i Sant Miquel al segle XIV hi havia la de dir missa cada diumenge a les dues esglésies.

L'origen de l'aplec. Després de la destrucció de 1469, la capella de Sant Miquel fou abandonada. El 1552, per exemple, se'ns diu que era totum in terra postrata. Una reconstrucció d'urgència, que li tallà l'absis, s'efectuà el 1568, data gravada a la porta de llevant. Des d'aquella data es formalitzà la tradició anual de pujar a dir missa a la capella de Sant Miquel en la diada del sant. Durant l'acte religiós, es beneïen unes canyes que, deia la creença popular, servien per bastonejar i allunyar els mals esperits durant tot l'any. Després de dinar, el romiatge tornava a Gavà baixant per la vall de la Sentiu. Allí, a l'era de can Dardena, hom hi feia gatzara tota la tarda, amb ball i cançons, fins que la fosca cobria els camins. Aquest aplec popular es mantingué fins l'any 1921, quan el masover abandonà el castell i baixà a viure a Gavà. En aquella data es perdé la tradició.

L'obra de Mossèn Abelard. A la fi dels anys cinquanta, un nou vicari fou destinat a la parròquia de Sant Pere: Mn. Abelard Sayrach. Segons ell mateix escriu, «aquí al darrera mateix de Gavà tenim una muntanya: el Garraf... I se'm va ocórrer que aquella muntanya era la que precisament necessitaven aquells futurs joves, quelcom que els endurís, que els fes soferts, forts, que sabessin descobrir la bellesa d'allò propi de Gavà». Entre els paratges redescoberts, el castell i l'ermita de Sant Miquel: «El lloc i la vista són bellíssims. Però l'abandó era total; ja no es distingia bé l'antic camí de pujada, s'estaven fent malbé les inscripcions gòtiques escrites sobre pedra; l'ermita necessitava reforçar urgent ment el campanaret i la teulada; calia reconstruir el pont penjant d'entrada al castell. I el més greu és que alguns dels murs mestres que encara quedaven del castell es podien salvar. Quedaven algunes arcades d'una sala que jo en deia "el tinell", de boniques que eren. El castell i l'ermita de Sant Miquel pertanyien a la família Girona, que vivia a Barcelona. Però espiritualment, històricament, culturalment, tot aquell conjunt era al bell centre de la comarca de pobles que el sentien seu: els més propers, Gavà, Viladecans, Begues. Veia l'important que seria per a tota la comarca ressuscitar aquell conjunt únic. Però depassava les meves forces i possibilitats. Pensava que tard o d'hora el castell seria revaloritzat». «Vaig pensar en l'ermita de Sant Miquel. Feia cent anys que no s'hi deia missa». «I vaig decidir que després de cent anys nosaltres tornaríem a celebrar la missa el dia de Sant Miquel, i hi faríem un gran aplec comarcal».

La reconstrucció. «El que semblava una bogeria va començar a ser un fet: desfer cent anys d'abandonament i de runes dins l'ermita de Sant Miquel». «Els treballadors de pic i pala eren els escolans, els aspirants i alguns dels joves que es reunien a la parròquia. Fins i tot els nens treballaren de manera exemplar, extraordinària». «Mica en mica, la notícia del que fèiem s'estengué per Gavà i en molta gent nasqué un corrent de simpatia. La part més atractiva de la reconstrucció fou la darrera: l'hora de posar les portes, els rosetons i a sobre de tot les campanetes. Naturalment, amb el meu sou de vicari vaig haver d'anar pagant tot això, malgrat que molts dels col·laboradors, entusiasmats per l'obra, no van cobrar quasi res. Fustes, taulons, sacs de ciment, tot vam haver de pujar-ho sobre les espatlles i sota el sol batent d'estiu des de baix l'ermita de Bruguers». «Un element important era el camí: no n'hi havia cap de definit. Vam buscar redescobrir l'antic i cercar els pendents més còmodes. I una idea que vam posar en pràctica fou la de fer placetes de descans, de tant en tant, al camí; la intenció era doble: que poguéssim seure i descansar, sobretot la gent gran, i que al mateix temps poguéssim admirar els paisatges des d'aquells miradors. Calia desbrossar, aplanar, posar baranes de troncs o de ferro, fer seients de pedra. I a cada placeta li posàvem un nom: del pastor, dels escolanets, dels aspirants, dels caçadors...»

L'aplec retrobat. «I arribà per fi el dia de l'aplec! Cent anys d'endormiscament que ara es trencaven. S'havien avisat els pobles veïns i vingueren de tot arreu. Feia goig la muntanya, amb aquell formigueig de gent pujant, joves, famílies, i algunes persones d'edat. Dalt del castell onejava la bandera roja dels Marc, els senyors antics del castell. L'ermita estava pleníssima, a fora i tot. El clima era de gran senzillesa. La meva alegria íntima era gran: ho havíem aconseguit. Déu era de nou lloat, Sant Miquel era de nou invocat. Uns nens i joves s'havien endurit en l'entrega. I a Gavà havien nascut uns aires d'ànims, d'amor per les seves coses oblidades. Després vingueren les sardanes, el dinar, els jocs, l'aplec, la fraternitat». «Fou un gran dia. Un dia molt bonic».

Era el 29 de setembre de 1961. Des d'aleshores, cada any, per Sant Miquel torna a haver-hi aplec al castell d'Eramprunyà.


Informació general   Notícies, activitats   Marxa del Garraf   Articles   Contactar