UmeLogo
   UmeNom


Informació general   Notícies, activitats   Marxa del Garraf   Articles   Contactar   

 Les masies de la vall de la Sentiu (Gavà)


Josep Campmany i Guillot

Soci d'UME. Soci de l'Associació d'Amics del Museu de Gavà.

Les masies de la vall de la Sentiu és una col·lecció d'articles publicats en el Butlletí de la Unió Muntanyenca Eramprunyà, en la revista parroquial de Gavà «Diàleg» o en curs de publicació.


 

Índex d'articles

1. Una visita històrica a la Vall de la Sentiu
2. Can Dardena a l'Edat Moderna
3. El molí de La Sentiu
4. Can Vinyes
5. Can Pardal
6. Can Flocant
7. Can Bassoles
8. El Maset
9. Can Perers
10. Can Tardà
11. Can Vall de Joan
12. Can Bruac
13. Can Sopes
14. La Casa Vella
15. El mas del castell d'Eramprunyà
16. Mas Alou
17. Notícies antigues de Can Llong, abans mas Sbert
18. Can Llong en mans dels Llonch
 

1. Una visita històrica a la Vall de la Sentiu.


Sentiu1 La vall de la Sentiu, a l'oest del terme municipal de Gavà, constitueix una fondalada rodejada per les primeres estribacions del massís del Garraf. Contràriament a d'altres valls (la Vall de Joan, destruïda per l'abocador del Garraf, o la vall de la Riera Seca, malmesa per una impressionant pedrera) es manté encara en tot el seu esplendor; velles masies (algunes encara actives) es poden veure al llarg dels seus marges. D'altres, com la masia de can Llong, són objecte de restauració per part d'una escola-taller finançada per l'INEM. Al capdamunt de la vall, l'antic castell d'Eramprunyà.

La curiositat de l'excursionista juntament amb el renovat interès que aquesta vall suscita entre les institucions, ens han motivat a iniciar una sèrie d'articles que, amb la vostra vènia, aniran divulgant la història que hem pogut aplegar sobre les masies de la vall. Avui començarem per Can Dardena, antiga fortalesa i torre senyorial.

Can Dardena és el nom que ara rep la Torre de la Sentiu. Una torre que remunta a l'alta edat mitjana (finals del segle X), quan el pròcer Galí, veguer del castell d'Eramprunyà, llegà al monestir de Santa Maria de Castelldefels una casa, amb hort, fruiters, molí i resclosa. Originalment doncs, la masia fou cedida al monestir de Castelldefels. Aquest monestir, com a institució religiosa, no es va fer càrrec directament de l'explotació i guarda de la Torre de la Sentiu. La vall, i amb ella la Torre, fou infeudada al segle XII a una família de cavallers: els Santa Oliva (vassalls també del senyor d'Eramprunyà). A finals d'aquell segle, Guillem Ramon de Santa Oliva heretà amb la Casa i vall de la Sentiu el seu fill Berenguer, en fer-se aquest darrer canonge de la catedral de Barcelona. Del canonge Berenguer la casa i la vall passaren a principis del segle XIII a mans dels Picalquers, senyors d'Esplugues de Llobregat. Així, a finals d'aquell segle (1298) Pere Ramon de Picalquers posseïa la Vall de la Sentiu.

A principis del segle XIV, però, el domini de La Sentiu tornà a canviar de mans, passant de la família Picalquers a la família dels Cunit, senyors de Canyelles. Aquesta família apareix documentada a La Sentiu per primer cop el 1309. Més endavant surt diverses vegades en ocasió del jurament de fidelitat que havien de prestar a la família dels Marc, senyors d'Eramprunyà. Però a finals d'aquell segle, la Casa de la Sentiu i amb ella la vall tornaren a canviar de mans, éssent incorporats pels Marc a la senyoria d'Eramprunyà. Així, l'any 1451 Jaume Marc III va fer un préstec a Blasco de Castellet, en casar-se amb sa filla Isabel, a càrrec de les rendes de La Sentiu.

Els Marc, però, tampoc posseïren personalment la Torre de la Sentiu. Hi establiren uns masovers que, al llarg del temps, acabaren per obtenir la possessió plena del mas i la torre. Al capítol següent veurem quí foren aquests masovers.

2. Can Dardena a l'Edat Moderna.


Dèiem al capítol passat que els senyors d'Eramprunyà, que posseïen l'antiquíssima Torre de La Sentiu, actualment coneguda com Can Dardena, la feien portar per uns masovers. A mitjans del segle XVI, aquest masover era Pere Montaner, que apareix els anys 1550 i 1553esmentat en diversos documents. El seu successor fou Miquel Muntaner, que morí vers l'any 1587. I els seus successors foren la seva filla Joana i el seu gendre Joan Muntaner (anomenat abans Peyrach, ja que Joan Peyrach, en casar-se amb la pubilla del mas Muntaner adoptà el nom de la dona). Al matrimoni Joan i Joana Muntaner els succeí el seu fill Ponç, cognomenat Peyrach, que el 17 d'abril de 1613 fou confirmat pels barons en la possessió de la Torre de la Sentiu. Ponç Peyrach, davant del notari Onofre Personada, confessà l'11 de juliol de 1632 que tenia pels barons la casa amb torre i peça de terra situada a Gavà anomenada "Torre de la Sentiu", la qual cosa ratificà posteriorment davant del notari Joan Soler. De Ponç Peyrach la Casa de la Sentiu passà al seu fill Joan Peyrach, que morí l'any 1668. Aleshores, els seus executors testamentaris (Joan Poch i Pere Castellví) vengueren perpètuament l'heretat a n'Anton Dardena, el 4 de novembre d'aquell any, segons escriptura atorgada davant del notari barceloní Manuel Teixidor.

Amb la família Dardena, la Casa de la Sentiu adquirí el nom que encara avui perdura: Can Dardena. Els Dardena no eren nous a Gavà. Devien ja posseir algunes terres i algun mas (que no hem pogut identificar), car el 6 de juny de 1622 Agnés, mare i tutora de Felip Dardena, pren part en l'assemblea veïnal que acorda construir la nova església parroquial de Gavà, i només els caps de casa hi tenien dret a vot.

Anton Dardena maridà amb Magdalena Pasqual i Puig, segons capítols matrimonials en poder del rector de Sant Cristòfol de Begues signats el 4 d'octubre de 1654. En aquests capítols s'instituïa com a hereu el fill que els dos tinguessin. Així es portà a terme, i el 9 de setembre de 1700 Francesc Dardena, fill d'Anton i Magdalena, confessava tenir aquest mas davant del notari Teixidor, durant la capbrevació que aquest realitzà entre 1699 i 1708.

Fou durant el segle XVIII que el mas adquirí la imatge que presenta actualment, amb diversos edificis adherits al cos principal i a la torre de defensa, entorn d'un pati interior complementat amb un d'exterior per on s'entra al conjunt.

Els actuals propietaris de Can Dardena, que no són gavanencs, han restaurat la masia, que ofereix al caminant una esplèndida visió de solera i antiguetat. Hi destaca, al costat del camí, l'antiga torre de defensa documentada abans de l'any 1000.

3. El molí de La Sentiu.


SentiuMolí Poques notícies podem donar d'aques mas. Sembla que la seva antiguetat també es remunta a l'alta edat mitjana, igual que l'adjacent masia de Can Dardena: ja vàrem esmentar en passats capítols que els marmessors del testament del pròcer Galindo atorgaren l'any 980 un molí situat a la Sentiu als monjos de Castelldefels. Ben probablement, aquest molí fou donat per Sant Cugat a l'església de Sant Pere de Gavà per al seu sosteniment.

A finals del segle XVI, l'heretat del Molí de la Sentiu era coneguda com a Mas Citjar, i era propietat d'Antoni Pineda de Castelldefels, i així apareix com a confrontació d'alguns masos veïns en un capbreu de l'any 1587 (Joan Bruach el declara com a termenació al nord de la seva finca, i Jaume Vinyes l'esmenta com a termenant a l'oest de la seva peça de terra anomenada "Els Cabots"). D'altra banda, el mateix Antoni Pineda, en confessar una altra petita peça de terra situada a la intersecció entre les rieres de la Sentiu i Vall de Joan, fa esment que aquesta termena al nord amb meo alodio ecclesie Sancti Petri de Gavano. És per aquesta anotació que, tot i no ser confessat directament, sabem per qui es tenia i a qui pertanyia el mas del Molí

Els Pineda eren una nissaga d'antic arrelament a Castelldefels. En ple segle XV, un document notarial emès pel senyor d'Eramprunyà l'any 1464 està datat «en casa Pineda de Castel de Fels». Joan Pineda apareix també esmentat com a habitant de Castelldefels l'any 1460, i un Bernat Pineda apareix esmentat al fogatjament del 1553.

La següent referència al mas del Molí és ja del 7 de desembre de 1700. En aquella data, en Valls de la Pallissa, pagès de Castelldefels successor dels Pineda, declara tenir per la parròquia de Sant Pere de Gavà «aquella casa o heretat junt amb el seu molí fariner, rodes i altres aparells en aquella construïts, anomenada la heretat del Molí de la Sentiu, junt amb ses peces de terra, situades en el terme i parròquia de Gavà, al lloc dir La Sentiu». Queda clar doncs que el nom de l'actual masia prové realment d'un molí de farina que antigament existia en aquell indret.

Ben probablement, amb la fí de l'antic règim i la fi dels monopolis senyorials, a principis del segle XIX, el Molí de la Sentiu deixà de funcionar com a tal, éssent substituït per un altre molí fariner de propietat privada situat a la riera de Sant Llorenç. Degué ser aleshores que la finca es convertí en un mas com els altres, dedicat al conreu de les seves peces de terra.

4. Can Vinyes.


SentiuVinyes L'actual masia de Can Vinyes cal relacionar-la amb la parròquia de Sant Joan de Viladecans, que n'era la propietària, probablement des del llunyà segle X. Can Vinyes era conegut a finals del segle XVI com a Mas Parellada. La família Parellada està documentada com a tributària d'Eramprunyà entre els anys 1390 i 1396, a tervés d'un «Petro Parayada». El següent esment és del 1487, data en la qual hom cita Bernat Parellada i son fill Joan Parellada de la Sentiu. D'altra banda, "en Parelada" consta com a cap de casa de Gavà el 1497. A partir d'aquesta data ja no trobem més referències a la família Parellada. Probablement, a principis del segle XVI els Vinyes ja l'havien adquirit. Potser el comprador fou Bartomeu Vinyes, esmentat en la documentació l'any 1516, a qui degué succeir l'Antoni Vinyes citat el 1553. L'any 1587, era Jaume Vinyes qui confessava tenir el mas Perellada "cum domibus et suo corrali et aliis mansis diructus"en dependència de Sant Joan de Viladecans.

El fill de Jaume Vinyes, de nom Joan, obtingué un títol de confirmació de la possessió de la masia de mans de Joan Miret, capellà de Sant Joan de Viladecans, davant del notari barceloní Pere Mont, l'11 de novembre de 1609. Joan Vinyes testà el 27 d'abril de 1636 davant del rector de Gavà, tot instituint hereu el seu fill Bartomeu. Bartomeu Vinyes va fer testament davant de Pau Molins, rector i notari de Gavà, el 24 de gener de 1661, i instituí hereu el seu fill Bernat Vinyes. Bernat morí intestat, però la cúria de la Baronia d'Eramprunyà adjudicà els seus béns, l'11 de setembre de 1688, a Joan Vinyes. Joan Vinyes morí també intestat, però el succeïren la seva vídua Marianna i el seu fill Andreu. A aquesta època deu correspondre la profunda renovació arquitectònica de la façana que avui presenta el mas, de clara tendència barroca.

Marianna Sadurní, Vinyes i Valls, vídua en primeres núpcies d'Anton Valls, en segones de Joan Vinyes, i en terceres de Cristòfol Sadurní, i Andreu Vinyes, mare i fill, propietaris, confessaren el 16 de gener de 1701, que tenen "un mas dit Parellada, junt amb altres casetes, terres, vinyes" "pel Benefici de Sant Joan a l'església de Viladecans". La família Vinyes continuava tenint en propietat el Mas Parellada a finals del segle XVIII. L'any 1793, aquesta família protagonitzà un assenyalat enllaç matrimonial, en casar-se l'hereu de Can Vinyes amb la pubilla de Can Mas de Bruguers. Els Vinyes seguien posseint el mas a finals del segle XIX. Així figura al Llibre de Confraries de Sant Pere de Gavà, on s'indica que l'any 1890 Ramon Vinyes, de Can Vinyes, era administrador de l'ermita de Sant Miquel d'Eramprunyà Actualment la masia pertany a la família Ros, de Gavà.

5. Can Pardal.


Amb aquest curiós nom (del qual no hem pogut escatir l'origen, però que és documentat al segle XIX), es coneix ara l'antic Mas Pedregós. La primera notícia que coneixem en relació amb aquesta masia prové d'un antic capbreu senyorial. Un capbreu era una escriptura notarial en la que els masovers reconeixien que posseïen les masies en usufructe a canvi de pagar unes certes pensions o censos als seus senyors feudals. Doncs bé, en un capbreu de l'any 1587 Jaume Vinyes, propietari d'altres masies del terme de Gavà (Can Vinyes, Can Vall de Joan i Can Sopes) confessa tenir pels barons d'Eramprunyà una terra campa "in qua solebat esse mansus Pedregos", és a dir, una terra en la que hi havia hagut un mas anomenat Pedregós. Es tracta, doncs, d'un mas en aquella època rònec, abandonat i destruït. Més de cent anys després, en un altre capbreu de l'any 1700, encara es diu que els Vinyes posseeixen la «peça de terra (...) en la que hi havia el Mas dit Pedregós, ara derruït».

El nom de "Pedregós" deu correspondre al cognom d'un dels seus antics possessors: un "Padregós de la raval lo saier" apareix al fogatjament de Gavà de 1497. L'any 1502 torna a sortir un gavanenc de nom Joan Pedregós. Tot i això, els Pedregós ja no apareixen més enllà de 1516. Potser en aquella data el mas ja havia revertit als Vinyes, que el mantingueren dins del nucli de les propietats familiars al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII.

En qualsevol cas, el mas que avui veiem al peu del camí que des del fons de la vall de la Sentiu condueix al castell d'Eramprunyà deu ser una reconstrucció molt posterior, potser del segle XVIII o XIX. Probablement va ser reedificat durant la gran expansió agrícola d'aquells anys provocada per la demanda del vi que s'exportava a Amèrica.

La forta demanda d'aquest producte va fer que moltes de les antiquíssimes masies medievals que havien estat abandonades a causa de les crisis demogràfiques dels segles XIV i XV, tornessin a reconstruir-se; els seus masovers foren els que construiren, amb constància i paciència, les feixes i els marges que encara avui, quan algun incendi deixa la muntanya descoberta de vegetació, apareixen als ulls sorpresos de l'excursionista urbà.

Can Pardal és una casa de camp d'arquitectura molt simple, de planta quadrada i teulada simple a dues vessants simètriques.

6. Can Flocant.


Aquest mas és també conegut com "L'hostal de l'ase", nom del qual no en coneixem la procedència. En tot cas, sembla força difícil pensar que el mas es deia així per exercir funcions de fonda o hostal; cap dels documents que nosaltres coneguem ho insinua.

Les primeres notícies d'aquesta masia cal vincular-les a un antic mas, el Mas Librella, abandonat ja al segle XVI. En aquella època, les seves terres pertanyien als Muntaner, propietaris de la Torre de la Sentiu, avui Can Dardena. De Miquel Muntaner el mas passà a la seva filla Joana i al seu gendre Joan Muntaner (àlies Peyrach), que el confessà l'any 1587. Aleshores el mas Librella es diu que està "diructi et desabitati", és a dir, derruït i deshabitat. Aquesta situació durà poc: el 16 d'agost de l'any 1588 una cunyada de Joan Muntaner, de nom Àngela Muntaner, maridà el pagès Joan Esquer. Pels capítols matrimonials firmats davant del rector de Castelldefels Andreu Vilar la parella obtenia com a dot una peça de terra de 12 mujades, on hi reconstruiren l'antiga casa de camp. Joan Esquer i Àngela Montaner confessaren aquest nou «mas Esquer» davant del notari Antoni Seriol el 27 de juliol de 1598.

Joan Esquer i Àngela Muntaner tingueren una filla, Francesca. En morir, el mas passà al seu oncle i tutor, Pere Esquer. Quan Francesca fou major d'edat, i maridà amb Joan Vadell, pels capítols matrimonials signats davant del rector de Castelldefels el 2 de gener de 1611, la propietat del mas passà a mans dels cònjuges. Així ho confessaren el 30 de juliol de 1618 davant del notari Joan Soler Ferran i el 16 de juliol de 1632 davant del notari Onofre Personada. Els Vadell o Badell mantingueren la propietat fins a principis del segle XVIII, ja que l'any 1700 l'heretat era confessada davant del notari Ignasi Teixidor per Jacint Badell, successor de Joan Badell i Francesca Esquer A finals del segle XVIII, l'heretat ja era en mans d'una altra família: els Forment. Concretament, Baldiri Forment, de Sant Climent, apareix documentat l'any 1782. El 31 de gener de 1831 l'heretat era de Climent Forment. I a mitjans del segle XIX el mas tornà a canviar de família, i tot adquirint el seu nom actual: en un mapa de la baronia d'Eramprunyà de finals de segle XIX hom pot llegir «Heredad "Hostal del Ase", de Isidro Forment alias Flocant», la qual cosa indica que Isidre Flocant havia maridat la pubilla dels Forment. Els seus hereus ja portaren el nom de Flocant, que és l'actual.

En els nostres dies, l'excursionista encara pot veure les ruïnes del mas, amb alguna paret, el forn, i l'arrencada de l'escala que conduïa al pis superior.

7. Can Bassoles.


Aquesta masia té la particularitat que a la majoria de mapes (per exemple, als de l'Alpina) apareix amb el nom de Can Passoles. A l'edat mitjana era conegut amb el nom de Font Noves. Font Noves fa referència a una petita deu d'aigua potable que sorgia en al vessant on hi ha la masia, una mica per sota del seu nivell. Actualment la font no raja, però la vegetació de l'indret indica un terra humit en profunditat.

La primera notícia que tenim sobre els posseïdors d'aquest mas es remunta a l'any 1553. Aquell any les autoritats decidiren de realitzar un cens de la població de Catalunya. Encara es conserven els llistats, poble per poble, amb els noms dels caps de casa de totes les masies i cases (anomenats "focs") del país. En aquell fogatjament, al llistat corresponent a Gavà, hi apareix «Joan Serra del mas de Fontnovas», sens dubte el cap d'aquesta casa en aquell moment.

La següent referència a la masia correspon ja al capbreu de 1587, on surten esmentats Joan Serra i Vicenç Serra, que ben probablement poden ser identificats amb el fogatjat el 1553 i el seu fill. Vicenç Serra posseïa el mas encara el 1598, data en què apareix esmentat un document notarial relatiu al veí mas de Can Flocant. En la confessió d'aquest darrer mas feta el 1611, el mas de Fontnoves segueix en possessió de la família Serra, i ho estarà fins entorn l'any 1700. En aquella data, confessa el mas de Fontnoves la pubilla Isabel Serra, casada amb Marian Bassoles. Des d'aleshores, i al llarg de tot el segle XVIII, seran els hereus d'aquest matrimoni, cognomenats Bassoles, els que posseïran el mas, i els que li acabaran donant el nom que actualment (tot i que deformat) té. La degradació del nom, però, es pot remuntar a molts anys enrera, ja que un cens de masies de Gavà corresponent al 1885 l'anomena ja "Can Passoles". El Llibre d'Administracions de Confraries de Sant Pere de Gavà, de la mateixa època, ens dóna el nom de la mestressa de "Cal Passolas", Maria del Carme Vinyes, l'any 1890.

Les ruïnes de Can Bassoles encara són visibles, i hi resten panys sencers de parets, algunes de les quals mostren agegits fets amb opus spicatum (disposició de les pedres de les parets en forma d'espiga), testimoni de la seva antiguetat. Fa l'aspecte d'un gran mas de dues plantes, i amb diverses construccions auxiliars als voltants. És especialment visible des del castell de l'Eramprunyà, i l'excursionista hi passa just al costat quan es dirigeix, tot seguint el sender GR-92, des del castell a La Clota.

8. El Maset.


La zona on estava situada la casa de camp coneguda amb el nom de "El Maset" era coneguda a l'època medieval com "El Pas", i antigament hi havia hagut ubicat un mas anomenat "El Pas de Montràs". És un cas notori, ja que correspon a un mas esmentat a finals del segle XIV com un tot íntegre, però que dos-cents anys després és rònec i té les seves terres (11 mujades) repartides entre diversos masos veïns.

Així, inicialment, l'any 1392 Bertomeu Montràs confessa tenir un mas al lloc conegut com «Lo Pas», al terme d'Eramprunyà. En canvi, a mitjans del XVI, els Muntaner de la Sentiu (propietaris de Can Dardena) tenien una peça de 5 mujades a «El Pas de Montràs», i els Maniu del mas Borrell (un mas situat a la zona del Sitjar, actualment prop del restaurant "Les Fonts de Brugués", i que també fou propietat de Bernat Montràs) tenen les altres 6 mujades. Poc abans de 1587, una permuta entre Muntaner i Serra féu que la peça de 5 mujades fos dividida de nou en dues parts, una de les quals passà a mans dels Serra de Font Noves (propietaris de la masia actualment coneguda com Can Bassoles) mentre l'altre romangué en mans dels Muntaner.

La manca de notícies que en tenim de més ençà podria indicar que el mas no fou reconstruït fins més tard, durant la fase més expansiva del camp català, bé al segle XVIII bé al XIX, donant lloc a "El Maset", nom amb el qual es coneixia a principis del segle XX. De fet, al Llibre d'Administracions de Confraries apareix El Maset com a casa de camp ben activa. Els seus habitants són: Josep Fusté i Emília Martí i Mercé, l'any 1889. Marian Colomés l'esmenta, en un article sobre les velles masies gavanenques excrit l'any 1959, com una casa de camp encara en actiu.

Les seves runes actualment es poden veure just a sota del pic de les Agulles, i ens mostren un conjunt de corrals i edificis auxiliars que indiquen que el mas fou poderós en les seves últimes èpoques. Ben probablement, a més de conrear la terra, els seus propietaris es dedicaven a la ramaderia, com testimonien les restes d'extensos corrals i edificis auxiliars entorn de la casa principal.

No podem acabar aquest article sense fer esment que, a la paret de les agulles gairebé just per sobre d'aquesta masia, hi ha la Cova Cassimanya, ja dins del terme municipal de Begues, on s'hi trobaren restes prehistòriques de l'edat de pedra, senyal que l'home primitiu habità aquestes muntanyes des de molts milers d'anys enrera.

9. Can Perers.


Antigament, aquest mas (que dóna nom a tota la serralada de Can Perers) havia rebut el nom de Mas Tibart, i les seves terres s'estenien des de la carena de la serra fins a la riera de la Sentiu, agafant tot el vessant sud-oest de la capçalera de la vall.

El primer esment dels poseïdors d'aquest mas el trobem al cens de l'any 1553, on surt esmentat "en Puig de Tibar". Tot i això, una nota ens informa que fou el 13 de juliol de 1577 quan els Puig adquiriren la propietat del Mas Tibart, ja que en aquella data Jaume Petit, pagès de Begues, vengué a favor de Joan i Montserrat Puig, pare i fill, pagesos, el mas dit Tibart, amb les terres corresponents. La solució a aquesta contradicció podria raure en el fet que tal vegada els Puig menaven el mas com a masovers, a mitjans del segle XVII, i que l'acabaren comprant l'any 1577. El fill dels compradors, Montserrat Puig, va confessar el mas en un document notarial de l'any 1587. Val a dir que l'extensió que s'assenyalen és només de 6 mujades, mentre que per les confrontacions recollides dels propietaris veïns li correspondria una superfície de prop d'unes 190 mujades (300 si hi incloem les terres de Can Tardà, que tingudes pels Puig, no foren alienades fins l'any 1588). En el cas d'aquest gran mas de muntanya no creiem que es tracti de cap ocultació de terres al capbreu (massa evident, d'altra banda) sinó del fet que només es confessen les terres conreades, que atesa l'orografia són només unes poques mujades en comparació amb la totalitat dels dominis del mas. Al document de 1587 hi confessa també posseir 3 quarteres un Antoni Puig, ben probablement un cabaler de la família, que tenia subcensada aquesta peça de terra al mas principal. D'aquesta manera s'assegurava el sosteniment de les branques menors de les famílies, sense desvincular-les del tot del mas principal. A Montserrat Puig el succeí Jaume Puig de Tibart, esmentat el 1617en la venda d'unes terres colindants.

La següent notícia que coneixem en relació a aquest mas ja correspon a principis del segle XVIII. En un document notaria de l'any 1700, el mas ja està en possessió de Pere Perers, com a successor dels Puig i dels Petit. De fet, una nota solta a l'Arxiu d'en Josep Soler i Vidal ens informa que Pere Perers de Castelldefels era l'amo del "mas anomenat Petit, i després Puig, i antigament Tibart".

Els Perers posseïren el mas al llarg del segle XVIII, tot donant lloc al topònim "Parés" amb què es coneixia el mas a finals del segle passat. El mas ja no es conserva, puix que fou destruït pels militars de l'exèrcit espanyol en construir el camp de tir militar recentment clausurat.

10. Can Tardà.


La masia actualment coneguda per Can Tardà tenia a finals de segle XVI un altre nom: era coneguda com a "Casa del Coll Roig". El Coll Roig era el coll per on passava la carretera entre la vall de la Sentiu i la Vall de Joan.

El nom de Coll Roig és perfectament comprensible, ja que si resseguim el camí que puja des del fons de la vall de la Sentiu cap i que es dirigeix a Can Tardà, Can Perers i el coll Sostrell, veurem que abans d'arribar a Can Tardà a la banda dreta del camí el terra és d'un color rogenc, mentre que a mà esquerra, vers els cims de la carena de la serra de Can Perers, el terra és de color clar. El límit entre els dos terrenys, els gresos triàsics i el carst cretàcic és un relleix de la muntanya, un coll, a l'extrem del qual hi ha l'antica casa de Can Tardà. Per aquest motiu aquest coll degué ser batejat amb el nom de Coll Roig, i la masia com a Casa del Coll Roig.

La Casa del Coll Roig pertanyia als Puig del mas Tibart (actualment Can Perers). El 30 d'agost de 1588, Montserrat Puig vengué 8 mujades de terra a Joan Roeda, pagès, en les quals hi era inclosa l'esmentada casa., segons es féu constar en la venda realitzada davant del notari barceloní Antoni Batlle. Joan Roeda morí intestat, i li succeí sa filla Caterina Roeda, que es casà amb Bartomeu Castellví. Els darrers detalls del testament no s'arranjaren fons el 13 de desembre de 1628, per la qual cosa hem de suposar que la mort de Joan Roeda es produí poc abans d'aquella data. El 5 de setembre de 1632 l'heretat del Coll Roig és confessada per Jaume Castellví Roeda, en qualitat d'hereu de la seva mare. Jaume efectuà testament el 20 de març de 1695 a la rectoria de Gavà, i nomenà hereu universal el seu fill, de nom també Jaume. Jaume Castellví fill confessà el mas i les terres davant del notari Teixidor el 27 d'agost del 1700.

Desconeixem la línia successòria al llarg dels segles posteriors, i per tant no estem en condicions de formular cap hipòtesi sobre el moment en què la Casa del Coll Roig abandonà el seu antic nom per adoptar l'actualment conegut de Can Tardà. Tot i això, aquest ja s'usava a finals del XIX.

11. Can Vall de Joan.


El mas dit Vall de Joan era conegut el 1701 com a Mas Roig, i era pertinència del Mas Perellada. Amb ell, formava part de les possessions que el benifet de Sant Joan de Viladecans tenia al nostre terme, i estava inclòs dins extenses possessions que la família Vinyes tenia a La Sentiu.

La família Vinyes, la línia genealògica de la qual ja hem esmentat fins a principis del segle XVI, potser tenia aquest mas com a solar principal, ja que al fogatjament de 1497 hi apareix un Vinyes a Sant Pere de Gavà al costat d'en Perellada i en Pedregós, masos que després passarien a engruixir les possessions dels Vinyes. En tot cas, el capbreu de 1701 indica que el Mas Roig era possessió de Joan Vinyes l'any 1609, per títol de "nou establiment" atorgat per l'obtentor del benifet de Sant Joan de Viladecans.

A principis del segle XVII, però, el mas fou venut a tercers, després d'un fosc afer judicial a la cúria del Veguer de Barcelona: Jaume Arús, batlle de Gavà, com a executor de la sentència proferida pel regent de la Vegueria de Barcelona, en judici executiu contra Joan Vinyes, vengué, per absència d'aquest, i en pública subhasta, a Joan Saltó, pagès del mateix poble, tot el Mas dit Vall de Joan, al terme de Castelldefels. Fem notar dues coses: primera, que el mas es diu que és al terme de Castelldefels (tot i que la venda l'efectua el batlle de Gavà!) i segona, que el nom del mas ha canviat: ara es diu Mas Vall de Joan. Podríem pensar que el Mas Roig no era el mateix que el Mas Vall de Joan, si no fos perquè tant en la notícia de 1701 com en la de 1617, les confrontacions i els topònims esmentats coincideixen totalment.

Ara bé, la venda de 1617, o bé fou feta a carta de gràcia (és a dir, amb dret de recompra), i els Vinyes recuperaren immediatament la propietat del mas, o bé fou invalidada, ja que la confessió del 1701 indica que el Mas Roig romania en mans de la família Vinyes. Després d'aquesta data, desconeixem quins foren els propietaris del mas, però no tenim motius per pensar que fos segregat de les possessions dels Vinyes. El mas es conserva com a dipòsit d'eines i altres estris dels treballadors de l'abocador del Garraf.

12. Can Bruac.


Can Bruac té aquest nom des del segle XVI, i prové de la família Bruach. L'any 1587, Joan Bruach de la Sentiu i la seva esposa Àngela ja confessen que tenen l'antic Mas Turell, abans Paranix o Aravitg. Però ni Turell, ni Aravitg ni Bruach figuren als llistats de caps de casa de Gavà dels anys 1497, 1516 o 1553 a Gavà, per la qual cosa no podem remuntar-nos més enrera en el seguiment d'aquesta nissaga.

Una possible ascendència de la família Bruach ens l'aporta l'historiador comarcal Jaume Codina, que ha estudiat profundament les dades relatives als immigrants occitants que al llarg dels segles XVI i XVII arribaren amb profussió a Gavà. Als llistats de gavanencs que Jaume Codina facilita apareix un Joan Bruach, esmentat a mitjans del segle XVI, d'ascendència francesa. Potser aquest és l'origen d'aquesta nissaga gavanenca i del topònim amb el qual avui es coneix la masia de la Sentiu.

A Joan Bruach, el propietari del mas esmentat l'any 1587, el succeí l'any 1628 el seu fill, de nom també Joan, instituït en hereu universal segons testament lliurat a la rectoria de Gavà davant del capellà de Sant Pere. Aquest Joan és el que confessa posseir el mas al capbreu fet per Onofre Personada el 1632. L'any 1668, seguint l'establert en els capítols matrimonials signats entre Joan Bruach i sa muller Anna a la rectoria de Gavà, els succeeix el seu fill i hereu Jeroni Bruach. Jeroni confessa posseir el mas davant del notari Ignasi Teixidor l'any 1700. Desconeixem l'arbre genealògic de la família, però sembla cert que la masia continuà en les seves mans fins a mitjans del segle passat. A mitjans del segle XIX, els Bruach traslladaren la seva residència a la vila de Gavà, i ens han arribat notícies sobre el fet que a principis d'aquest segle la masia era propietat d'uns barcelonins, tot i que seguia en actiu cuidada per masovers.

Membres de la família Bruach foren els que, l'any 1895, construiren l'edifici conegut com Cafè del Centre, o casal del Centre, actualment de propietat municipal i convertit en casal per a la gent gran. Els Bruach estigueren molt vinculats a aquest cafè i a les activitats que s'hi desenvoluparen, com ara el Cor la Igualtat o una orquestra de jazz coneguda com "Orquestra Bruach".

13. Can Sopes.


Can Sopes era una masia petita. Tot i això, la seva història il·lustra les diferents fases d'expansió i fortalesa o crisi i depressió de l'agricultura catalana. Així, aquesta masia surt documentada per primer cop a finals del segle XIV com un mas en funcionament, amb un altre nom: mas Gerona. Els Gerona estan relacionats amb Eramprunyà des d'almenys els anys 1390-96, ja que en aquelles dates apareix esmentat un Berengario Gerona, fill de Raymundo Gerona, com a posseïdors de terres a Sant Pere de Gavà, i Arnaldo Gerona, com a posseïdor de terres a Sant Miquel d'Eramprunyà, en un document notarial que recull els vassalls del senyor del castell d'Eramprunyà, Jaume Marc II.

En èpoques posteriors, desconeixem què passà amb aquesta família gavaneca. Els Gerona apareixen als llistats de veïns de Begues els anys 1497 i 1553. Concretament, el 1553 hom fa referència a un tal Pere Gerona de Begues. Potser el mas de la Sentiu el tenien com a complement a les seves terres beguetanes. En tot cas, encara a l'edat moderna Can Sopes era conegut com a Mas Gerona. Però en aquella època el mas ja no pertanyia a la família Gerona sinó, segons s'indica en un document notarial de l'any 1700, a la família Vinyes, que el tenia agregat al Mas Perellada (actualment conegut com Can Vinyes), com a possessió per compte de la parròquia de Sant Joan de Viladecans. En aquesta data, i de fet des de molt abans (finals del segle XVI) se'ns informa que l'antic mas Gerona era derruït. D'alguna manera, aquesta masia seguí la sort de moltes altres del camp català, que desaparegueren durant els segles XV o XVI, i passaren a engruixir les terres de les masies veïnes.

Però la masia de Can Sopes va ser reedificada a finals del segle XVIII o principis del XIX, quan el camp català tornà a entrar en una fase d'esplendor, especialment gràcies al conreu de la vinya i a la comercialització del ví. Can Sopes funcionava en plenitud a principis d'aquest segle, segons ens informa l'historiador local Maria Colomé, tot i que l'any 1959 ja era derruïda. Actualment només queden unes petites restes de murs amb alguna porta i finestres visibles.

14. La Casa Vella.


Desconeixem l'antiguitat real de la masia de la vall de la Sentiu coneguda com la Casa Vella, tot i que pel seu nom ha de ser molt antiga. A finals del segle XVI, aquest mas era conegut com a Mas Muntaner, i era confessada l'any 1587 per Miquel Muntaner, amo també de la Torre de la Sentiu i dels antics masos Picatxo i Librella (actualment Can Flocant).

De l'esmentat Miquel Muntaner, l'heretat passà al seu gendre Joan Muntaner (àlies Peyrach), que era casat amb la seva filla Joana. La successió degué tenir lloc el mateix any de 1587, data probable de la mort de Miquel Muntaner. De Joan Muntaner àlies Peyrach la masia passà al seu fill Ponç Peyrach, i d'aquest al seu fill Joan.

Joan Peyrach desvinculà la família d'aquesta heretat, tot venent-la a carta de gràcia (és a dir, amb dret a recomprar-la) a Ramon Castellví, segons acte estès davant del rector de Castelldefels el 19 de març de 1656. De Ramon Castellví, l'heretat passà al seu fill Gabriel, que l'any 1575 la tornà a vendre, aquest cop a Rafael Aymerich, ciutadà de Barcelona, pel preu de 225 lliures barcelonines. D'aquest, segons diverses confrontacions declarades al capbreu del 1700, la Casa Vella passà a mans de Miquel Coll, de la vila de Sants.

Fem notar que, de totes les masies de la vall de la Sentiu, la Casa Vella era la única que, l'any 1700, era propietat de barcelonins. La resta de masos romania en mans d'habitants de Gavà o dels pobles veïns, dins la baronia d'Eramprunyà. Aquest és un fet notori, ja que a tot el Baix Llobregat els burgesos barcelonins començaren a apropiar-se de terres i masos vers l'any 1530, i a principis del segle XVIII la gran majoria de propietats no eren dels habitants dels pobles, sinó de rics inversors de la capital. Aquest fenomen no es produí a la vall de la Sentiu, la qual cosa sembla indicar que les possessions agràries de la vall eren prou riques i poderoses com per evitar que els seus propietaris locals les haguessin de vendre als barcelonins, en èpoques de depressió o de males collites.

15. El mas del castell d'Eramprunyà.


No podia faltar, en aquest recull sobre els masos de la Vall de la Sentiu, un petit esment al castell d'Eramprunyà, però no des d'un punt de vista casteller, sinó des d'un punt de vista d'explotació agrària.

El castell d'Eramprunyà quedà molt malmès a causa del setge que realitzaren el 1469 les tropes de la Generalitat, i que culminà amb la rendició de Jaume Marc IV. Tot i que el castell seguí sent utilitzat com a fortalesa de guerra fins el 1474, ja mai més tornà al seu antic esplendor i fortalesa. De fet, un document del 1550 ens informa que «castrum de La Prunyano quod erat fundatum in sumitate eiusdem montis fuisse in totum diructus (...) et non procure ad habitatoribus dicte parrochie Sancti Petri de Gavano que (...) sunt sita ad littus maris et prossimum ad hostilitis fidei orthodoxes infestati, propter atque segura». Ras i curt: que a mitjans del XVI, el castell està tan destruït que no serveix per protegir els habitants de Gavà de l'amenaça dels pirates infidels que infesten el litoral. Tot i això, tenim constància que, al menys fins a principis del segle XVIII (1719), fou ocasionalment utilitzat pels sometents com a lloc de guaita i vigilància.

El castell restà abandonat fins l'any 1777, concretament fins el 14 d'abril d'aquell any, que el castell d'Eramprunyà es convertí en masoveria. En aquella data, els barons establiren a Josep Ferret, pagès de Gavà, i a la seva descendència, permetent-los habitar a la casa del castell d'Eramprunyà, juntament amb totes les terres delimitades per les propietats de Can Bassoles, Mas Cortils i Bruguers, amb la facultat de poder-hi plantar quatre mujades de ceps o vinya, a canvi que la família Ferret prestin jornals, feina i fustes per refer i mantenir la casa del castell d'Eramprunyà, així com de tenir cura de la capella de Sant Miquel.

Els Ferret, a principis del segle XX, seguien tenint la masoveria del castell d'Eramprunyà, que abandonaren l'any 1920, en morir el propietari Manel Girona.

16. Mas Alou.


Avui parlarem d'un mas que ja no existeix des de fa molts anys, a la vall de la Sentiu, però que a finals del segle XVI era conegut com a Mas Alou. Aquest mas s'anomenava abans Moragues.

Els Moragues gavanencs estan documentats en diversos pergamins de l'Arxiu Històric de Terrassa del segle XIV: el mas era posseït com a alou (és a dir, sense estar sotmès al senyor) per Bernat Moragues, a principis d'aquell segle. De Bernat Moragues passà a Pere Moragues el 1334, d'aquest a sa filla Suau el 1348, i d'aquesta al seu parent Gerald Moragues, que el tenia el 1365. Bernat Moragues engrandia el seu mas l'any 1309 amb un camp colindant, però que era de propietat del senyor de la Sentiu Bernat de Cunit. D'aquesta manera, els Moragues, abans aloers, passaven a ser vassalls del senyor de la Sentiu i, d'aquest, al segle XV, a ser vassalls del senyor d'Eramprunyà. És per això que el mas Moragues tributava en el capbreu de 1587 el degut cens al senyor baró d'Eramprunyà. Desconeixem els avatars d'aquesta nissaga durant els segles XV i XVI, ja que ni els Moragues ni els Alou (nom del mas al segle XVI) surten esmentats als fogatjaments de 1497, 1516 ni 1553.

Al capbreu de 1587, el confessant del mas és Andreu Alou, a qui succeí el seu probable fill Jaume Alou. Aquest Jaume confessà el mas davant del notari Joan Soler el 30 de juliol de 1618. A Jaume Alou el succeí la seva filla Maria, casada amb un Soler. Maria va fer donació del Mas Alou al seu fill Miquel Soler quan aquest es maridà amb Elisabet Roca, el 24 d'agost de 1656, segons capítols matrimonials signats a l'escribania pública de Sitges. Miquel Soler tingué dues filles, Maria i Eulàlia. De primer, l'heretat passà a mans de Maria, que havia maridat Pere Font. Però Eulàlia rebé del seu pare l'opció de comprar el Mas Alou a sa germana, en casar-se a Castelldefels el 18 d'abril de 1690 amb Francesc Dardena, propietari de la Torre de la Sentiu. Eulàlia Soler i Francesc Dardena realitzaren la compra, i des de finals del segle XVII l'antiquíssim Mas Alou quedà incorporat a l'extens patrimoni dels Dardena. El Mas ja no existia a principis del segle XX.

17. Notícies antigues de Can Llong, abans mas Sbert.


El mas conegut actualment com Can Llong era propietat molt antigament d'una família anomenada Sbert. Aquesta família sembla procedir de Viladecans, ja que el segle XIV hi posseïen diverses peces de terra. Però a finals del segle XIV els Sbert foren establerts per Jaume Marc II en un mas a la Sentiu. Entre el 1390 i el 1396 Guillelma, «uxori Petri Asber» de Sant Pere de Gavà, declara que té un mas anomenat Sbert, que és l'actual mas de can Llong. Hi ha més referències als Sbert els anys 1489, el 1497 (Miquel Sbert), el 1502 (Pasqual Sbert, successor d'en Miquel), el 1516 (Pasqual Sbert, i, a més, Pere Joan Sbert, ocupant el mas Ponç de les Canals, situat al barri de Can Tries; també el 1516 la família Sbert apareix establerta a Sant Climent). L'any 1550 surten esmentats més familiars: Bartomeu Sbert de Gavà, successor d'en Pasqual, i Joan Sbert de Sant Climent. Ambdós els tornem a trobar el 1553, i Joan Sbert de Sant Climent el 1562. Més notícies apareixen a finals del segle XVI: el 15 de desembre de 1587 Joan Sbert declara un mas a la Sentiu, amb 50 mujades de terra, un bosc a les Planes, a Bruguers, i un altre al pla de Queralt, el camp dels Feixars, sota la Roca de Gavà. I Pere Sbert i la seva muller Bartolomea Gallart, de Castelldefels, declaren el mas «casa de la Roca», per herència de Montserrat Gallart, pare de Bartolomea, i dues peces de terra al Serguerar i als Feixars sota la Roca.

Joan Sbert posseí el mas fins l'any 1593. El 27 de desembre d'aquell any testà davant del rector de Gavà, i el llegà al seu fill Anton. Però l'Anton no pogué gaudir de l'herència fins a principis del segle XVII, després d'una sentència arbitral. A Anton el succeí Isidre Sbert, i a aquest un altre Anton Sbert. El 6 de juliol de 1623, aquest darrer declarà tenir l'esmentat mas de la Sentiu. De n'Anton passà al seu nebot Isidre Savall, pagès de Castelldefels. Aquest testà el 26 d'agost de 1640, i el succeí Marianna Savall, filla seva, que morí impúber poc després. El mas passà aleshores a mans d'Anton Savall, hereu de Marianna. Vers el 1653, havent mort Anton Savall, un acte en poder del notari Gaspar Saiol, emès el 28 de febrer de 1653, el restituí a Paula Sbert, neboda d'Anton Sbert, i muller de Montserrat Ferrer. Però el mas no romangué a les seves mans. Paula Sbert, ja vídua, i els seus fills Miquel i Eulàlia, se'l van vendre el 9 de novembre de 1663. El comprador fou Miquel Sadurní, pagès de Begues (propietari del mas Montau), que l'obtingué pel preu de 2.972 lliures barcelonines, segons acte del notari Benet Güell. L'any 1700, l'esmentat Miquel Sadurní confessà davant dels barons posseir "aquell mas nomenat Esbert". Miquel Sadurní només tingué una filla, que el 1700 ja era casada amb Josep Llonch. En morir, ell fou l'hereu del mas, que a partir d'aquell moment abandonà el centenari nom de mas Sbert per adoptar l'actualment conegut de Llong.

18. Can Llong en mans dels Llonch.


Els Llonch adquiriren el mas conegut avui com can Llong vers l'any 1700. A Josep Llonch, el primer dels propietaris del mas, el succeí Tomàs Llonch, a qui l'any 1748 el trobem exercint de batlle de Gavà. A Tomàs succeí Joan Llonch, esmentat l'any 1781. A Joan el succeí Jacint Llonch, que el 18 de setembre del 1805 comprà dues cases situades a la Plaça de Gavà. I a Jacint un altre Joan, esmentat el 20 de febrer del 1810, tot signant uns justificants de despeses del consistori. L'agost de 1810 Joan Llonch torna a aparèixer com a regidor de Gavà, i l'any 1817 torna a exercir de regidor.

Les guerres civils del segle XIX no impediren el seu enriquiment: el 1833 ampliaven la seva masia, i segueixen participant en els Ajuntaments d'aquella època: Ramon Llonch, successor d'en Joan, va fer carrera política al consistori: en 1851-1853 era regidor, i el bienni següent (1853-1855) ja era alcalde. L'any 1860 tornà a ser regidor, i el 1868, altra vegada, alcalde. Per copsar el grau de riquesa dels Llonch, direm que a la llista dels gavanencs de 1865, Ramon Llonch era el major contribuent de Gavà, a una distància enorme del segon. L'any 1879 seguia sent el més ric del poble. El maig del 1891 Teodor Llonch, fill d'en Ramon, fou escollit alcalde, càrrec que mantingué fins el 1895. L'any 1909 assolí un càrrec de regidor. Tornaria a ser primer tinent d'alcalde l'any 1917. Finalment, al consistori prerepublicà de 1930, Teodor Llonch, ja vell, ocuparia també el càrrec de segon tinent d'alcalde.

El successor d'en Teodor, Josep Llonch, va ser fundador, el 1910, de l'Ateneu Popular de Gavà, entitat adscrita a la Lliga Regionalista. Per aquest partit esdevindria segon tinent d'alcalde l'any 1922 i regidor de l'oposició al consistori del 1931. L'any 1934, després del Sis d'Octubre, fou nomenat alcalde, càrrec que exercí fins les eleccions generals del 1936. Identificat amb la dreta local, Josep Llonch Tarrida va ser empresonat durant la revolució de 1936, però sobrevisqué i va ser nomenat, el 1939, president de la Comissió Gestora nomenada per l'exèrcit d'ocupació tot just entrà a Gavà. Continuà amb el càrrec d'alcalde fins el 1945. Josep Llonch tingué dos fills, Ramon, l'hereu, i Francesc, que fou també regidor en els consistoris de la dictadura entre 1967 i 1974, ininterrompudament.

Ramon Llonch fou qui alienà del patrimoni familiar el mas de La Sentiu, en vendre les seves terres a una immobiliària, durant els anys setanta. A instàncies d'aquesta, l'Ajuntament aprovà el 15 de juny de 1978 el Programa d'Actuació Urbanística de la Sentiu. La urbanització s'inicià tot i que el Pla Parcial de la Sentiu no s'aprovà definitivament fins set anys després, el 13 de febrer del 1985. Amb motiu d'aquesta urbanització, cedí l'any 1979 la vella masia i 19 Ha de terreny a l'Ajuntament de Gavà, que des d'aquella data n'és el propietari. Actualment, la masia s'està restaurant per part d'una escola-taller promoguda per l'Ajuntament i el Museu de Gavà i finançada per l'INEM.


Informació general   Notícies, activitats   Marxa del Garraf   Articles   Contactar