UmeLogo
   UmeNom


Informació general   Notícies, activitats   Marxa del Garraf   Articles   Contactar   

Records de l'excursionisme en els anys 40 i 50

Àngel B. Gomis Urbaneja

[Primera part. Butlletí de la UME, núm. 11, decembre 1999]

 
Potser seria interessant, per a les generacions actuals, saber com practicàvem l'excursionisme, l'esquí i el càmping als anys quaranta i cinquanta. Han passat molts anys però crec que algunes històries val la pena de recordar-les, perquè són ben diferents dels problemes actuals.

Entre els anys 1940-50 vaig decidir fer-me soci de AEM de Reus, entitat del més alt prestigi de la comarca. Eren moments difícils; la guerra civil feia poc que s'havia acabat i acabava de començar la mundial. Però jo volia ser soci d'una entitat, conèixer el país i practicar l'excursionisme

L'entitat era molt fosca, tenia poc més de setanta socis, però no es veia ningú. Era necessari que dos socis presentessin l'aspirant i com que no en coneixia a ningú la meva sol·licitud va ésser rebutjada moltes vegades per la Junta Directiva. Jo hi vaig insistir molt, potser uns quants mesos. Però al final va ser acceptada per avorriment, pensant que un jove no podria fer gaire mal a una entitat com l' AEM.

 

L'excursionisme als anys quaranta i cinquanta

Avui anar a l'Aneto és fàcil, un curt cap de setmana. Llavors era més complex: un tren de carbó, ben lent i de fusta, ens portava a Selgua on agafàvem un altre tren fins a Barbastre. Avui aquesta segona línia no existeix. Allà dormíem i ben d'hora, en un autobús també tronat, arribàvem a Graus, on un altre ens portava a Benasc; aquí passàvem la segona nit. I el tercer dia, ben de matí sortíem amb una motxilla molt carregada fins a la Renclusa, cinc o sis hores de calor intensa. I llavors ja podies pujar a l'Aneto al quart dia. En el Pont de Mahoma t'encordaves i el passaves amb tota cura. La darrera vegada que vaig anar a l'Aneto, la gent portava xiruques als peus i saltaven el famós pas, els uns sobre els altres. El retorn era igual, tres dies. Avui és ben diferent, deixant l'auto al peu de la Renclusa i pujant directament a l'Aneto.

En els anys quaranta i cinquanta era necessari el "salvoconducto de fronteras" per anar pel Pirineu. Estàvem en la segona guerra mundial. L'aconseguíem a la "Jefatura de Policia" i els demanaven als trens i també en altres llocs. No podies anar sense i duraven uns quinze dies.

En aquella `època un del problemes eren les botes de muntanya. Havien de ser de sola molt gruixuda perquè es posaven al taló una espècie de ferradures metàl·liques i punxes que es deien "trincunis" cargolades a la sola amb petits cargols. I al mig de la sola les "ales de mosca" també de ferro, que es clavaven. Naturalment, les botes eren pesadíssimes , gruixudes i plenes de claus...

Després van suprimir tots els trincunis i les ales de mosca i van posar a la sola trossos de pneumàtics vells, que relliscaven a l'herba, especialment quan era humida. A la roca no eren encara gaire segures. Quan van inventar-se les soles actuals va ser una revolució.

El problema del transport era considerable. Ningú no tenia cotxe, ni pessetes. eren temps difícils. Per anar a la Vall d'Aran eren necessaris dos dies per als autocars de l'Alzina Graells, dormint a Sort i llevar-nos a les quatre de la matinada per a passar aviat el port de la Bonaigua.

Si podíem, procuràvem economitzar. Recordo un retorn de la Vall d'Aran a dalt d'un camió carregat de grans troncs, inclinats, lligats amb cadenes de ferro, on calia agafar-se i lligar les motxilles. Moltes hores ben incòmodes, perquè era convenient no sortir disparats en un revolt. Però les carreteres eren molt dolentes i la velocitat escassa. L'economia era total. Valia la pena.

Però deixem aquest capítol, que podria ser molt llarg, ja que las nostra activitat excursionista era molt considerable i passem a parlar una mica de l'esquí...

A. B. Gomis

Aplec de Sant Miquel 3/10/99

 

L'esquí als anys quaranta - cinquanta

[Records de l'excursionisme en els anys 40 i 50.
Segona part. Butlletí de la UME, núm. 12, gener - juny 2000]

Normalment els esquís eren de fusta de freixe, sense cantells metàl·lics, que encara no s'havien inventat. Per això en neu gelada calia anar amb molt de compte. Les fixacions eren metàl·liques, de pressió, subjectades al darrere de les botes. Perquè no caiguessin es feia un reforç de cuir a la part posterior de la bota. Els bastons, molt llargs, eren de canya de bambú, amb els seus nusos. Les volanderes metàl·liques també anaven subjectades amb cuir.

La nostra ignorància de l'esquí era total.

Després d'unes hores al Matagalls van decidir anar a la Molina, directament a la Tossa d'Alp, des de l'estació, amb els esquís a la esquena . Son mes de mil cent metres de desnivell, que vam pujar en unes quantes hores . Pot pensar-se els problemes de baixar, caient cada quatre passos. Recordo que pel torrent de Coll de Pal els esquís es van anar separant; em pensava que em partia pel mig. Vaig acabar amb una impressionant caiguda de cara.

Calia aprendre'n. No hi havia professors. Llavors ens llevàvem el diumenge a les quatre de la matinada i a la Plaça de Catalunya a dos quarts de sis. Cap a les deu arribàvem a La Molina, si tot anava bé (cosa poc freqüent). Amb els esquís i la motxilla a l'esquena pujàvem a coll Sisè, i allà, de la seva part alta, ens llençàvem cap al coll, en línia recta. Quan agafàvem la velocitat necessària fèiem tres voltes i procuràvem parar sense caure. Era difícil, però a vegades sortia bé. Per plegar baixàvem per la pista Llarga i, si no quèiem, ho comentàvem amb els amics. I tornar amb el tren de les cinc, que arribaves a casa entre les onze i les dotze. Al tren cantàvem i fèiem molts amics. Eren deu i onze hores entre anar i tornar.

Vam decidir fer muntanya gran. I els amics ens deien que eren necessàries les Pells de Foca. No teníem (al menys jo) les pessetes necessàries. Vaig substituir-les per corda de persiana amb molts nusos lligats a sota dels esquís. Així vaig pujar al Noucreus. El problema és que la corda saltava. Més tard ho vaig millorar, amb lones doblegades: anava millor. La inauguració del primer telesquí, a La Molina, va ser una revolució. Llavors vam començar a aprendre'n una miqueta, no gaire.

Àngel B. Gomis Urbaneja


Informació general   Notícies, activitats   Marxa del Garraf   Articles   Contactar